Sembra de carrasques a la Gallinera

Arran dels incendis forestals d’aquest estiu a la Marina Alta (hashtag IFVALLDEBO a Twitter), a Raül del bar Roca se li va acudir organitzar una jornada de plantació de carrasques a la Vall de Gallinera. Em vaig prendre molt seriosament la seva proposta i aquell mateix dia vaig començar a recollir belotes a la muntanya. Com que no sabia com fer-ho, vaig demanar al meu amic Anscari alguns consells sobre com sembrar. A casa? Al lloc? Amb proteccions? Resulta que és una mica més complicat que pensava i doncs hem quedat al Mirador del Xap perquè ens expliqui una mica les coses.

A més de les llavors de mostassa i pebre que va portar (per allunyar els goluts com els senglars i les cabres), Anscari va recollir bulbs d’iris, que emmagatzemen aigua i la tornen en els períodes secs, llavors d’acàcia, i va triar l’ombra d’un pi com a sembrat. Vam fer un marge de pedres menut per evitar l’escorriment durant les properes pluges i després vam col·locar una dotzena de belotes i alguns trossos de branques que també serviran com a acumuladors d’humitat.

Com un altre repel·lent, Anscari havia preparat un litre d’aigua dinamitzada feta amb un mil·lilitre d’orina de llop. Es cregui o no, aquesta cerimònia imposa respecte, i la seva presència sembla obligada durant la jornada que organitzarem amb Raül aquest hivern.

Desprès la malbouffe, el malboire

La bouffe est una paraula popular francesa per al menjar, malbouffe per al menjar escombraria, amb massa greix i sucre, he trobat la paraula malboire, mal beure, per al vi industrial que es troba a la venta a la majoria del mercat.

El 8 de maig vaig publicar un article a Linkedin sobre el consum de vi i he trobat una prou bona acollida. Aquí hi ha una traducció en català d’aquest article.

Qui es recorda a Jean-Pierre Koffe, periodista de menjar francès, les seves venes lírics a la tele contra el pernil polifosfat i el menjar escombraries en general? Segur no va ser el primer, però certament va ajudar a despertar les consciències. Des de llavors, part de la població ha canviat els seus hàbits alimentaris, o al menys part d’ella, la xarxa Coop Bio va néixer (a França) amb productes ecològics i locals i una franja d’agricultors ha iniciat una conversió a l’agricultura sostenible.

No obstant això, encara hi ha una àrea del menjar que està començant a revelar la seva veritable cara, el vi. Durant els meus tasts, sempre començo donant alguns coneixements bàsics sobre vinicultura i enologia, les diferències entre un vi industrial, ecològic i natural. Sovint la reacció dels participants esta sorprenent, com si no fossin conscients de la presència sistemàtica de productes químics en l’elaboració del vi, ja sigui a la vinya o al celler. De petit, recordo quel pare Chesnot podia anunciar a la fi de la primavera que no compraria vi enguany, la paraula anyada encara significava alguna cosa. Avui, gràcies als correctors químics i a una bateria de tractaments mecànics, el vi es veu igual d’anyada en anyada. Ja no és una beguda viva, un suc de raïm fermentat i res més, sinó un producte per posar al prestatge amb els refrescos. La comparació no és caricaturesca, si més no en termes de recursos, energia, aigua i tota la publicitat per convèncer-nos que és absolutament el que necessitem.

Quan els consumidors estan informats, les seves eleccions alimentàries es fan amb bona consciència, per la qual cosa és necessari imposar una millora transparència als productors i a les parts interessades en la cadena agroalimentària, és una qüestió de salut pública. A la fi del confinament, haurem de tornar a plantejar-nos la qüestió del que volem, seguir desitjant una opulència material infinita i per tant impossible o tornar a centrar-nos en l’essencial. Ja sabem quines són les solucions: repoblació de les zones rurals, agroecologia i agroforesteria, augment de la valor dels salaris agrícoles, circuits curts, introducció de productes ecològics al menjar de l’escola, per citar només algunes. Que estem preparats o necessitem més alertes per entendre-ho?

Versió original en frances: linkedin.com/pulse/après-la-malbouffe-le-malboire-jerome-chesnot