La bouffe est una paraula popular francesa per al menjar, malbouffe per al menjar escombraria, amb massa greix i sucre, he trobat la paraula malboire, mal beure, per al vi industrial que es troba a la venta a la majoria del mercat.
El 8 de maig vaig publicar un article a Linkedin sobre el consum de vi i he trobat una prou bona acollida. Aquí hi ha una traducció en català d’aquest article.
Qui es recorda a Jean-Pierre Koffe, periodista de menjar francès, les seves venes lírics a la tele contra el pernil polifosfat i el menjar escombraries en general? Segur no va ser el primer, però certament va ajudar a despertar les consciències. Des de llavors, part de la població ha canviat els seus hàbits alimentaris, o al menys part d’ella, la xarxa Coop Bio va néixer (a França) amb productes ecològics i locals i una franja d’agricultors ha iniciat una conversió a l’agricultura sostenible.
No obstant això, encara hi ha una àrea del menjar que està començant a revelar la seva veritable cara, el vi. Durant els meus tasts, sempre començo donant alguns coneixements bàsics sobre vinicultura i enologia, les diferències entre un vi industrial, ecològic i natural. Sovint la reacció dels participants esta sorprenent, com si no fossin conscients de la presència sistemàtica de productes químics en l’elaboració del vi, ja sigui a la vinya o al celler. De petit, recordo quel pare Chesnot podia anunciar a la fi de la primavera que no compraria vi enguany, la paraula anyada encara significava alguna cosa. Avui, gràcies als correctors químics i a una bateria de tractaments mecànics, el vi es veu igual d’anyada en anyada. Ja no és una beguda viva, un suc de raïm fermentat i res més, sinó un producte per posar al prestatge amb els refrescos. La comparació no és caricaturesca, si més no en termes de recursos, energia, aigua i tota la publicitat per convèncer-nos que és absolutament el que necessitem.
Quan els consumidors estan informats, les seves eleccions alimentàries es fan amb bona consciència, per la qual cosa és necessari imposar una millora transparència als productors i a les parts interessades en la cadena agroalimentària, és una qüestió de salut pública. A la fi del confinament, haurem de tornar a plantejar-nos la qüestió del que volem, seguir desitjant una opulència material infinita i per tant impossible o tornar a centrar-nos en l’essencial. Ja sabem quines són les solucions: repoblació de les zones rurals, agroecologia i agroforesteria, augment de la valor dels salaris agrícoles, circuits curts, introducció de productes ecològics al menjar de l’escola, per citar només algunes. Que estem preparats o necessitem més alertes per entendre-ho?
Versió original en frances: linkedin.com/pulse/après-la-malbouffe-le-malboire-jerome-chesnot
Bloc de l'Ours 